dimecres, 17 d’abril de 2013

Criar en la distància

Quan es tenen fills és important tenir una xarxa social propera i de confiança que t'ajudi en moments determinats: la criatura està malalta i has d'anar a treballar, tu estàs malalt i és dissabte i has d'estar tot el dia amb el teu fill, necessites fer alguna gestió on no pots estal pel teu fill... .

Moltes vegades això no és fàcil i més quan estàs lluny del teu entorn proper, que és el que em passa a mi. Ja fa uns anys que visc a uns 130km d'on jo vaig néixer, allà hi víuen els meus pares i la resta de la meva família, on visc tinc només als meus sogres com a xarxa de confiança (de fet són els que es queden amb la Marina quan ella està malalta i la porten i recullen cada dia de la llar d'infants).

Malgrat ja porto visquent aquí set anys no aconsegueixo vincular-m'hi, la gent d'aquesta població és molt tancada (ells ho reconèixen i així ho manifesten) i jo cada vegada em sento més sola.
No em consider-ho una persona extranya, el contrari tinc un caràcter obert i alegre pero malgrat això no aconsegueixo trobar amistats per fer activitats femenines (anar de compres, a berenar...) ni amb criatures (anar al parc, a passejar...). 

Durant aquest període de set anys que porto aquí visquent, sí que he conegut a gent i hem tingut relació però sempre de manera puntual i mai amb una continuitat i la amiga que havia fet aquesta setmana ha marxat a viure a Madrid.

La veritat és que aqueta situació amb té molt trista jo sóc una persona molt social i necessito sociabilitzar-me però per més que faig coses (apuntar-me a cursos, gimnàs, ser mama simpàtica a l'escola...) la gent es mostra distant i reticent a noves relacions socials.

I jo cada vegada estic més anyorada del meu poble, allà sí que tinc relacions socials a més a un nivel alt de confiança del nivell en el que fas favors i t'en fant sense res a canvi, doncs què és la vida sinó que tenir relacions socials, fer un sopar amb molts riures, fondre una mica la targeta de crèdit una tarda de compres amb amigues, quedar per fer una xocolat desfeta...? 

Anyoro el poder fer alguna gestió i dir té mare deu minuts la nena que vaig a coprar o trobar alguna amiga pel carrer i que ens convidi a passar la tarda a casa seva...no sé aquelles petites coses del dia a dia que no valores fins que et manquen.

Moltes vegades penso en l'Anna i la Mamamoderna que també estàn criant els seus fills a distància de les seves famílies, us sentiu com jo?

8 comentaris:

  1. Hola Sol Solet! Doncs nosaltres aquí no tenim ni els sogres, que viuen a 1h i mitja. Així que només podem contar-hi avisant amb molta antel·lació. Per sort o per desgràcia no tinc una feina amb horaris ni res i el meu home fa poques hores, així que de moment ens arreglem. Ara, alguna vegada m'ha tocat anar a buscar la nena jo malalta o coses així, que no li desitjo a ningú, un pal.

    Sobre les amistats, doncs la veritat és que poc a poc (jo fa uns 4 anys que visc aquí) vaig trobant-me amb gent. Aquí a Vitoria són gent molt agradable i sempre m'han tractat molt bé. Però no hi ha res com els amics de casa meva, això ja ho tinc assumit i tampoc ho busco. Els amics ja els he fet i m'encanta tornar a Barcelona i anar a sopar o estar amb ells.

    També és molt important per a mi que al meu costat tinc una persona que és un molt bon amic i em fa sentir molt acompanyada.

    Però vaja, t'entenc. No és fàcil, jo ho noto en els moments més importants, quan m'he queda embarassada o coses així, no poder quedar a fer un cafè i explicar-li a la teva amiga.

    Una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Anna, jo també estic encantada amb la meva parella i de fet suposo que aquesta distància amb la meva família fa que ell i jo ens unim més.
      Jo l'embaràs el vaig portar molt millor de lo esperat la veritat, suposo que deurien ser les hormones!
      Un petonet

      Elimina
  2. Jo només estic a 15 km del meu poble, però també m'he sentit així alguna vegada, ja que en el dia a dia trobes a faltar les amigues de tota la vida i la família. I aquest poble on visc ara també és tancat, costa establir vincles. Per sort, amb el temps, he fet algunes amigues, també mares.
    I per sort puc comptar amb els meus sogres i amb el meu pare, que ve quan em convé.
    Però no és el mateix estar al teu poble, amb els teus, que fora. Mai hauria pensat que pensaria així, però és cert que és molt diferent i no tens les facilitats que tenen els que hi són de tota la vida.
    Jo recordo sentir-me molt sola el primer any de ser mare, quan la nena encara no anava a la guarderia, i jo no tenia ningú amb qui fer coses.
    Ánims!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ho descrius perfecte Onavis, s'anyora aquella proximitat, la complicitat, aquella comunicació no verbal amb la que amb un gest ja t'entens.
      Petons

      Elimina
  3. Guapi, el meu home es d'un petit poble de la zona on tu vius, aixi que se molt i molt be el que dius de que la gent no està oberta a noves amistats...
    A Londres no tenim a cap familiar, si e nen es posa malalt de dilluns a dimecres, dies que jo treballo, llavors em toca no anar a treballar. Menys mal que això només ha passat 2 vegades.
    Pero la part una mica bona per mi, es que molts gent està sola a Londres, aixi que es fàcil fer amistat amb alguna mare, com es el meu cas. Ara les mares angleses, això ja es mes difícil de trencar la barrera, perquè elles només es relacionen amb anglesos

    ResponElimina
    Respostes
    1. Exacte la gent no està oberta a amistats i així ho manifesten obertament.
      A mi també m'agradaria trobar "nouvinguts" però noia, no hi ha manera.
      Un petonet

      Elimina
  4. Jo t'entenc perfectament. Visc a poca distància del "meu entorn" però quan vaig arribar on visc ara em vaig sentir molt sola. I aquesta sensació va empitjorar encara més (de fet crec que algun post vaig escriure) quan vaig tenir l'Andreu perquè aleshores encara va ser més difícil escapar-me per fer un café una tarda qualsevol o agafar el tren i plantar-me a Barna quan estava enyorada.

    Amb el pas del temps però he anat coneixent gent de per aquí i el cert és que això m'ha fet sentir molt millor. La clau va ser que el gran comencés l'escola. Allà van aparèixer algunes mamis i amb elles la "salvació".

    Ànim que tard o d'hora sempre apareix algú per fer-te saber que no estàs sola.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo pensava que al anar la Marina a la llar d'infants coneixeria mamis, ens trobaríem al parc... però els nens de la classe de la Marina NO VAN AL PARC!! i no sé què fan amb ells tota la tarda!!
      Petons

      Elimina