Aquesta setmana passada el meu marit ha estat fora per feina així que em vaig quedar tota la setmana sola amb la peque. Si haig de ser sincera no em feia massa gràcia passar la setmana sola amb la Marina, especialment tenia por a les nits, no sé mai passa res però si a ella li passava algo quan estàs sol et veus molt indefes i és molt difícil arribar a tot i perquè no dir-ho, sóc una mica poruga i em fa por que algú pugui entrar a casa i estar les dues soles.
Per sort la meva mare, molt amablement (ai les mares, que sempre et salven), es va oferir per venir a passar la setmana a casa i ajudar-me en el que calgui i SORT QUE VA VENIR!!
La primera nit va anar genial, va dormir la nit sencera i sense cap problema, però ai la segona nit! La vam passar al lloro entre vòmits, neteja de llençols, pijames, mal estar, fred, calor... i la tercera i la quarta despertant-se cada dues o tres hores, amb el que jo estava rebentadíssima, per sort el divendres vaig tenir festa de la feina i em vaig recuperar. Vaig anar al pediatra i em va dir que no tenia res el que em fa preguntar-me si ella estava així perquè notava que el seu pare no hi era i hi era la iaia en lloc seu.
Bé, quan ja la petita ha estat bé, doncs ara tinc a tota la resta de la família malalta: els sogres, ma mare, el meu germà i el meu home. Així que ara em sento com una condemnada a mort, esperant que en qualsevol moment algún virus m'ataqui a mi.