Desde que va néixer la Marina, una de les aficions d'amics i familiars és buscar a qui s'assembla la nena.
Igual que tothom, en el transcurs d'aquest temps ens hem trobat de tot, gent que ens diu que la nena tindrà el cabell fosc, altre que clar que si els ulls són blaus, verds, negres...que si serà molt alta que si estarà dins la mitjana, que si és igual que el meu marit i d'altres que no que és igual que jo... i tot plegat és ben divertit perquè cada un hi diu la seva.
Al principi em feia gràcia buscar les semblances amb el seu pare o amb mi, que si té els ulls del seu pare, la boca meva... però poc a poc, sense saber massa com, la cosa s'ha anat magnificant.
Ara cada vegada que els avis veuen la nena l'analitzen amb microscopi i s'estàn com una mitja hora deliverant si ha canviat la fesomia o no o si ara retira més cap al seu costat que cap a l'altre. A tant a derivat la cosa que ja no diuen o busquen semblances cap al seu pare o la seva mare, sino que ho fan cap a ells, cap als avis! I jo m'irrito lleugerament, no sé, ja em sembla bé que entre uns i altres es busqui a qui s'assembla més la nena però que els avis diguin que s'assembla a ells ja no m'agrada tant. Jo vull pensar que s'assembla a nosaltres no als meus pares o als meus sogres.
Tot plegat és com un partit de ping-pong sembla com si tinguéssin un punt cada vegada que veuen o els diuen que es retira a una o altre família.
A vegades penso que el que passa és el que diu Javier Cercas al seu llibre Soldados de Salamina, que tot el que fem a la vida és per passar a la posteritat, que al llarg de la nostra vida fem coses (tenir fills, escriure un llibre, escriure un blog...) perquè el dia demà s'ens recordi i, d'aquesta, la nostra vida present té un sentit.
Uf! El joc de les semblances és ben "divertit"...
ResponEliminaPer la família del meu marit els nens són igualets que ell i a la meva s'assemblen molt a mi.
Jo he hagut de passar fins i tot pel moment "et trec una foto de quan tu tenies la mateixa edat que ara el nen perquè vegis que el nen és iguaaaaaaaaaaaaal que tu" amb el resultat que jo no he vist tanta semblança però bueno, si són feliços doncs que ho facin.
A mi al principi m'emprenyava molt tot això però ara ja passo perquè a més per molt que diguin el gran s'assembla a mi i el petit és igual que el seu pare je je je!
Ufff!! això de les semblances... no té fi!! jajaja
ResponEliminaA mi m'han arribat a dir que la meva filla s'assembla a la tieta, però és que la tieta és la dona del meu germà, que no li toca res de res (de sang, vull dir)
Molt bona la reflexió final!
ResponEliminaA tothom li agrada reconeixer-se en les generaciosn futures!
A mi també em passa. I anb el temps veuras que la gent va canviant la seva opinió i inclós es contradiuen amb el que han dit abans, perquè els nens canvien molt!
Jo és que ho tinc negre: les meves filles no s'assemblen en res entre elles, però les dues son pastades al meu marit... vaja, com si jo no hi hagués participat... de mi, una ha tret lo peluda que és i l'altre que es mossega les ungles... vaja, el millor!!!
ResponEliminaSi et serveix de consol, en el nostre cas els familiars cada cop hi fan menys esment, i la resta de gent (ma mare te una perruqueria i les clientes semblava que no tenien res millor a fer a la vida que buscar semblances...) si que de tant en tant encara ho comenten. Jo sempre he fet el mateix: donar la raó a tothom: nena, és pastada a tu! si oi? Ui, aquesta criatura és com son pare! si, ja ho pots ben dir! i tothom content
Sí, noies això és una cosa per la que tots passem!
ResponEliminaEsther, sí pel que he vist el teu fill petit és igual a tu, sense cap dubte!
Ester, m'hagués agradat veure la cara que vas posar quan et van dir que s'assemblava a la teva cunyada!
Onavis, gràcies. Fa anys que em va vaig llegir aquest llibre i és d'aquells que et marquen i sempre més tens present.
Mirashka, sí jo tambó dóno la raó a tothom encara que diguin que té els ulls clars (que els té negres), que és rossa (que és morena) i que s'assembla a mi (que és com el seu pare)
Una abraçada a totes!