Fa dies que em ronda pel cap un post però per una cosa o altre ho he anat posposant. Després de llegir el penúltim post de l'Onavis d'Aprenent a ser mare on parla de les dones que posposen la maternitat per motius laborals, m'agradaria parlar, debatre i reflexionar sobre les mares que ho deixen tot per dedicar-se exclusivament a la maternitat.
Penso que en primer lloc us haig d'explicar la meva situació. La Marina va néixer al gener i entre la baixa de maternitat, l'alletament compactat, les compensacions horàries, les vacances i una mica d'exedència no m'incoporaré a la feina fins a mitjans de setembre de manera que deixaré a la peque amb vuit mesos i mig a la Llar d'Infants amb la adaptació feta.
Tot i que m'agradaria estar més temps sense treballar i poder estar per ella també penso que està molt bé tot el que estic gaudint de la nena i que ho pogut allagar molt aquest període.
Hi ha però un un seguit de mares que decideixen deixar-ho tot per dedicar-se exclusivament a la maternitat. Jo a aquestes persones no les entenc, penso que sí, que som mares i això passa per damunt de pràcticament tot a la vida, però a part de ser mares continuem essent: esposes, filles, germanes, amigues, netes...i ens continua agradant fer esport o anar al cinema o llegir o cuinar o fer manualitats o col·leccionar coses o escriure...i que no cal apartar tot això de les nostres vides per dedicar-nos únicament a ser mare.
Com bé sabem totes aquests aspectes personals queden en un segon lloc (o tercer o quart o cinquè...) quan s'es mare però penso que cal mantenir-ho perquè tothom té la seva personalitat i els seus gustos i és bo per tothom conservar-ho.
Jo, com tu, també he fet un parèntesi en la meva vida laboral. En Martí va néixer el passat setembre, així que després de la baixa de maternitat vam decidir agafar-me excedència fins el proper setembre, així que començarà l'escola bressol amb un anyet. El parèntesi només és de vida laboral, no de "vida", vull dir que segueixo sent jo i segueixo fent tot allò que feia abans, menys sovint, però ho vaig fent. Com que no sé si tindré un altre fill volia gaudir d'aquest al màxim, per això vaig aparcar la feina. Però el parèntesi durarà un any i després tot continuarà com abans.
ResponEliminaEstic d'acord amb el que dius, sobretot si es pot allargar al màxim la baixa de maternitat. És a dir, quatre mesos em sembla molt poc, i més d'un any potser massa. Almenys en el meu cas, al voltant de l'any jo tenia moltes ganes de recuperar la meva vida "off-mama" i crec que a ella també li va anar molt bé començar a la guarde!
ResponEliminaA veure com us anirà a vosaltres! Segur que molt bé!
A Anglaterra hi ha 1 any de baixa maternal. No cobres gaires diners, però legalment tens dret a 1 any si ho vols agafar. Jo faré l'any sencer i això em fa molt conteta.
ResponEliminaUna de les coses que he après des de que sóc mama ( fa 4 mesos) és que pots pensar una cosa i després fer totalment el contrari, així que prefereixo no tenir cap opinió sobre com em sentiré d'aquí un any. L'important és ser feliç amb l'opció que acabis escollint
Aquí a Espanya és que som el cul del món! 16 setmanes per estar amb el fill i apa, a córrer i tal i com estan les coses no m'estranyaria que al final ens donessin el dia lliure per anar a parir i apa, a tornar a la feina que ja trigues...
ResponEliminaCrec que el temps de baixa hauria de ser molt més llarg. A mi no em va caler dur al nen a la guarde perquè se'l quedaven els yayos pel matí i jo vaig poder agafar jornada reduïda. Recordo que tenia ganes de tornar a la feina unes horetes.
ResponEliminaPenso que som persones amb moltes facetes a part de la de mare i jo no voldria renunciar-hi.
Hi haurà qui pensarà que som pitjors mares perque no ens sacrifiquem fins a l'infinit però per a mi aquestes opinions són molt discutibles.
Salutacions
Aix, jo com la Mamamoderna, cada dia que passa canvio d'opinió. Mai hagués dit que estaria un any sense treballar...i no ho anyoro gens! crec que la feina remunerada no té perquè aportar res positiu (a part de peles, clar!) si la feina no t'agrada, realment només t'amargues. Jo no tinc feina remunerada però treballo d'historiadora (faig la tesis, escric articles i tinc un blog, que algunes de vosaltres ja coneixieu...) a banda, el meu xicot és molt a casa...en resum, no treballo però no m'idetifico gens amb el retrat d'una mare tot el dia radera la seva filla i sense fer res més. Si pogués em quedava així tota la vida! el problema és que si jo no cobro el pare ha de fer-ho el doble i això si que no ho vull...a veure com ens en sortim al final (per cert,per fi puc comentar, que quin dia, tu!)
ResponEliminaSí noies viure el primer any de vida dels nostres fills sense treballar (de manera remunerada) és genial però a partir d'aquí penso que és bo per tothom "arrencar el vol" nosaltres a la feina i ells a la llar o amb els avis.
ResponEliminaMamaModerna, quina sort això de l'any remunerat i sense tenir maldecaps pensant en lligar-ho tot a la feina i haver d'anar passant per demanar els diferents permisos.
Una abraçada a totes
Jo vaig tenir 10 mesos de baixa i la veritat és que el primer mes de reincorporació va ser molt dur, però després em va agradar tornar a l'stress de la feina. De totes maneres, estic amb la Mama moderna en que cada dia que passa canvio d'opinió sobre si m'agrada aquesta esquizofrènia feina-casa-maternitat o no seria millor dedicar-me a ser mama i prou. Bon post!!!
ResponEliminaJo hem vaig reincorporar, les dues vegades, quan els peques tenien 6 mesos. Es van quedar amb els avis pels matins i amb mi per les tardes, que no treballo. La veritat és que em va venir molt bé tornar a la feina i no fer de mama i de mestressa de casa les 24 hores.
ResponElimina